El carrer Petritxol, un carrer emblemàtic de Barcelona

El carrer Petritxol és un carrer emblemàtic de Barcelona perquè té historia, llegenda, encant i també modernitat.

Aquest carrer està situat dins del Barri Gòtic de Barcelona que és l’origen de la ciutat i el seu punt de partida. Aquest Barri és la zona més antiga i monumental en la què podràs descobrir vestigis romans i medievals, al costat de recreacions més recents, a més d’una col·lecció de llegendes i petites històries que son part de l’evolució de la ciutat i del seu carácter.

Aquest carrer, curt i estret, de poc més de 129 m de llarg i una amplada de 3,16 m, és paral.lel a les Rambles entre Portaferrisa i la plaça del Pi.

Tots els barcelonins mantenim una adhesió sentimental amb aquest carrer i els seus establiments: Sala Parés, velles xocolateries, llibreries de viatges, joieries, passamaneries …

La llegenda del carrer Petritxol

Una llegenda diu que quan Barcelona es trobava sota el domini musulmà, l’única celebració  cristiana que es permetia fer era a l’església del Pi i abans de l’alba perquè no coincidís amb les primeres litúrgies a les mesquites.

Els cristians vivien al Raval i per arribar a la seva única parròquia havien de donar una llarga volta ja que els carrers que portaven directament a l’església estaven reservats als musulmans. Una celebració a aquestes intempestives hores, sumat a la gran volta que havien de donar, feia que la parròquia estigués gairebé sempre buida.

Un dia el vell sacerdot va anar a treure aigua del seu pou per rentar el calze amb la mala fortuna de trencar-se-li la corda de la galleda.

Va utilitzar garfis per recuperar-la i va extreure, davant la seva sorpresa, un cofre ple d’or. Va tornar a fer la mateixa operació obtenint un altre cofre ple amb més monedes i així diverses vegades. Va comprendre llavors que tot aquell or s’havia de guardar en un lloc segur perquè els cristians es beneficiessin.

Es va dirigir a l’emir per buscar una solució. Li va preguntar quant costaria comprar el carrer que va des de la muralla fins a l’església, és a dir, el camí més curt. L’emir va voler posar un preu inabastable i li va oferir cobrir aquest carrer amb monedes d’or. Només així podria comprar-lo.

Dies més tard, l’ancià sacerdot, ajudat per uns quants feligresos, va treure de l’església del Pi cofres i més cofres plens de monedes d’or i van començar a cobrir el sòl del carrer. Quedaven pocs metres per assolir la muralla quan les monedes es van acabar. En veure tantíssims diners al costat, l’emir no podia perdre l’ocasió d’omplir les seves malmeses arques, així que va regalar el terreny que els faltava fins a la muralla i allà van obrir una nova porta que només la podien creuar els cristians per no creuar-se amb els musulmans. Més que una porta era un portitxol … o Petritxol, donant nom al carrer.

Origen del seu nom

Hi ha tres teories sobre el seu nom. La primera remet a una família que, presumptament, hi vivia. La segona, a un poyal (o pedritxol) que interrompia el pas dels carruatges. La tercera, que és una adulteració de portitxol: paraula equivalent a pòrtic petit o portalet

Curiositats del carrer Petritxol

• Al principi era un carrer sense sortida, però el 1469 es va enderrocar la casa que li impedia el pas a la Portaferrissa.

• Aquest carrer es va convertir el 1959 en el primer carrer totalment de vianants de Barcelona.

• També va tenir la primera associació de veïns, amb l’objectiu de mantenir net i vigilat tot el recorregut.

• Caminant lentament cal fixar-se en les parets de les cases perquè es  troben moltes rajoles de ceràmica amb indicacions i dibuixos  de personatges que van viure o van treballar al carrer: Àngel Guimerà, Joan Salvat-Papasseit o Montserrat Caballé. Aquestes rajoles són conegudes com majòliques.

• A meitat del carrer es troba la Sala Parés, una galería d’art que va tenir l’honor d’albergar l’obra de pintors com Casas, Rusiñol, Nonell, Mir i Picasso en els seus començaments. Avui és el centre de la pintura conservadora.

• Després és necessari fer una parada a la Pallaresa o a la Dulcinea, unes xocolateries típiques, curioses i emblemàtiques, que si poguessin parlar, explicarien moltes de les  meves trobades amb persones estimades.

• Llegir el diari, observar la gent de totes les nacionalitats que vénen atretes per la fama d’aquest carrer i assaborir un “suís”, (bol de xocolata espessa, negre, amb nata exquisita), és un dels plaers que més m’agraden.