Quan pensem en Japó com a destí turístic, ens venen al cap elements com la seva deliciosa gastronomia (sushi, ramen, okonomiyaki, takoyaki, les millors carns del món, etc), la seva fusió de tradició i modernitat, l’extremada simpatia i civilització dels seus habitants o la seva cultura popular que ha transcendit les seves fronteres per acabar convertint-se en mundial.
Però quan aprofundeixes una mica en la idiosincràsia del país, comences a trobar elements prou curiosos. Com els bars de maids, els cafès amb animals o del que us parlarem avui, els locals de pachinko.
Els locals de Pachinko
Segur que tots els que heu anat a Japó recordeu el primer cop que vau passar per un d’aquest establiments. Soroll infernal, fum de tabac i files que semblen interminables de persones davant les màquines. I, amb sort, caixes plenes de boletes al seu costat que custodien amb constants mirades furtives i una postura a la cadira gens còmoda.
I si, als locals de pachinko es pot fumar. Un dels únics espais interiors on es pot fer al país del sol naixent que fa encara més curiosa tota l’experiència d’entrar-hi.
Una mica d’història
Una mica d’història: diuen que el pachinko va néixer a Nagoya durant la Segona Guerra Mundial. Tot perquè la gent l’utilitzés per evadir-se dels problemes del dia a dia.
Però la realitat és que els orígens d’aquest joc d’atzar es remunten al segle XVIII a Europa. Sota el nom de “bagatelle” i venia a ser una espècie de billar modificant la posició dels forats on havien d’anar les boles.
Amb el pas del temps, es va substituir el pal per una palanca que distribuïa les boles. I el toc final va ser quan la taula va passar d’estar paral·lela al terra a estar aixecada, hi van afegir llumetes i sorollets. Havia nascut el “Corinthian bagatelle” o, com es coneix avui en dia, el pachinko.
La part més sorprenent de tot és que els jocs d’atzar i les apostes són il·legals a Japó. Així, que en un país tan quadriculat i restrictiu com aquest, com es pot entendre que hi hagi més de 10.000 pachinko parlors o que els beneficis d’aquestes sales anualment siguin 30 vegades en de TOTS ELS CASINOS DE LAS VEGAS JUNTS?
Doncs perquè tot i aquesta prohibició, més del 12% de japonesos hi juga com a mínim un cop a la setmana (gastant aproximadament el PIB de Nova Zelanda anualment) i perquè feta la llei, feta la trampa. I d’això els japonesos, com passa amb el tema de la prostitució, en sabem molt.
Però per explicar-vos-ho, us relataré la nostra experiència a Osaka el 2019, al Japó:
Havíem sortit de l’hotel amb un objectiu claríssim: tastar els takoyaki d’Umaiya, una paradeta on fan una recepta centenària amb un toc de gingebre espectacular. Resulta que hi vam arribar una mica d’hora i encara no havien poat la paradeta així que ens vam posar a passejar i s’ha de dir que per la zona del centre d’Osaka hi ha MOLTS locals de pachinko. Nosaltres som de fer immersions culturals sempre que podem així que ens va semblar molt coherent fer temps com fan ells, fent unes partidetes al pachinko.
Partides de pachinko i problemes
Ens vam trobar amb dos problemes: el primer, que no enteníem un borrall del joc tot i els intents de la pobra noia que amb gestos pretenia que entenguéssim què s’havia de fer i, sobretot, que quan dúiem 20 minuts i ja no podíem més d’estímuls visuals i auditius, no ens deixaven marxar perquè ho estàvem fent tan bé que no els entrava al cap que volguéssim marxar.
El joc no té massa misteri: cauen boletes d’11 mm de diàmetre i tu amb una rodeta intentes que vagin cap a la zona central on es multiplicaran i esdevindran moltes més boletes. Si no vana la zona central, aquestes boletes es perden i ja les has vist prou. Al final, amb les boletes que vas aconseguint pots rejugar-les o endur-te-les i acumular-les en capses que vas deixant al teu costat.
Sobre les boletes, tot i que soni malament, hi ha una llei no escrita que diu que ningú pot tocar les d’un altre jugador i de fet et recomanen que si cau una boleta al terra avisis a algú de l’staff perquè no hi hagi mals entesos ni suspicàcies.
Resum de la jugada de Pachinko al Japó
Total, que vam estar jugant mitja horeta. Vam estar demanant ajuda per marxar un quart d’hora i aleshores va començar la part surrealista de la història. On entendreu perquè el pachinko és legal i il·legal.
Un cop vam obtenir que acceptessin la nostra decisió de marxar tot i la bona ratxa. Llavors, la noia ens va bescanviar les nostres boletes per una espècie d’amulet i unes llaminadures.
Nosaltres no enteníem massa de què anava el tema, i ella ho va copsar. Així que (a risc de ficar-se en un merder) ens va acompanyar fora de l’establiment. Ens va assenyalar una petita taquilla de color blanc a prop de la porta on una senyora d’una edat més que avançada llegia. Ella no ens hi podia acompanyar perquè seria generar una relació. Una realació que les autoritats japoneses no és que no vegin, és que no volen veure, una mica com allò del M. Rajoy dels paperots.
Un cop a la taquilla, vam donar els amulets a la senyora. Immediatament ens va donar l’equivalent a 2.000 yens (uns 20€) amb els quals vam poder pagar els deliciosos takoyaki d’Umaiya.
Instagram nou
